BRUCE SPRINGSTEEN – BARCELONA 21 D’ABRIL DE 1981

Imagen

Jo sóc un d’ells. Jo si vaig ser-hi. I qui no ho vulgui creure doncs, que no ho cregui. Vaig arribar molt aviat, com gairebé sempre feia, encara faig, quan hi havia concert. No era el primer, davant meu hi havia dues noies. Ens vam intercanviar comentaris respecte a les “xapes” que portàvem enganxades, no recordo quines portava una d’elles, jo segur la del Dylan de color blau, format petit. Però no va donar temps per gaire més, perquè tot d’una van obrir les portes i ens van deixar entrar. Era estrany, faltava molt per què comencés el concert, no érem ni 15-20 persones fent cua. Tant feia, vaig baixar fins a la pista a la carrera, per agafar, com sempre el millor lloc just davant del micro del cantant enganxat a la barrera de seguretat. Primera sorpresa, no hi havia barrera de seguretat, podíem reposar els braços damunt un escenari més baix a un altre que era el principal, mai ho havia vist, tant feia, era al meu lloc. A un costat hi havia un parell de noies que parlaven en anglès, a l’altre un parell de noies i un noi, hi havia més gent, no gaire, no arribàvem a omplir la primera fila, estàvem tots enganxats a l’escenari. No m’hi vaig fixar fins al cap d’una estona, però hi havia gent dalt de l’escenari, remenant, posant i traient. De sobte, tenien els instruments penjats, un es gira i resulta que és el Bruce Springsteen amb tota la banda i amb una rialla, diu alguna cosa pel micro i es posen a tocar, van ser dos-tres temes (tampoc ho recordo). Allò ja va fer que ens quedés la boca oberta per la incredulitat, això què era? Què estava passant? El pavelló ja s’havia omplert una mica més, a la pista ja hi havia més gent, encara no molta. Recordo un espavilat que es va intentar colar a les noies que estaven al meu cantó dret, el noi que anava amb elles va treure un ganivet de muntanya de dimensions considerables i el va dissuadir només d’ensenyar-li. Em tremolaven les cames. Vaig encendre una cigarreta i una de les noies que parlava en anglès que tenia a l’altre cantó me’n va demanar una, li vaig donar, no sabia que es volia liar un porro, quan me’n vaig adonar no vaig tenir suficient anglès per a dir-li que el cigarret que li acabava de donar era un Rex, que era negre, i diguem no el millor del mercat. Mentre el liava li vaig demanar d’on eren, venien d’Estats Units i estaven seguint la gira europea del Springsteen, aleshores aquestes coses encara ens semblaven increïbles, nosaltres vivíem en un país pràcticament del tercer món, pobre econòmica i culturalment, gris i patètic. Els vaig demanar com s’ho feien per poder seguir viatjant (impossible per nosaltres) de pais en pais i pagant l’entrada (que ens va costar una fortuna, 900 pessetes, quan fins aleshores havien costat 600), bé, les noies em van donar a entendre que després anaven als camerinos amb els músics, una altra primera vegada, descobrir groupies i tenir les durant tot un concert suant i cridant al meu costat. Ara podria parlar de com va anar el concert, de la música (que vaig comprar en casset unes setmanes després, a una parada que hi havia de pirates al Mercat de Sant Antoni), de les cançons. Viure aquella nit va ser viure un tsunami, hi va haver tanta energia sortint d’aquell escenari, cançons que mai hauria pensat que podria sentir cantades pel seu propi compositor, una versió del This Land is Your Land de Woody Guthrie que em va fer plorar, i em va semblar que era dels pocs que estava allà i sabia qui era el gran mestre del folk; vam ballar, saltar, cridar, cantar, fins i tot aprofitant que tenia al Bruce Springsteen davant meu vaig tocar la seva telecaster d’un salt, els seus texans. La sensació que et sobrepassava tot va durar tot el concert. Recordo haver pensat “nosaltres em pagat l’entrada, i ell s’ho està passant millor que nosaltres”, també a un que estava a prop meu que va cridar un “dale cañaaaaaa” mentre sonava Point Blank, o que quan tocava cantar a Rosalita gairebé ningú no ho va fer, i el Bruce va dir “oh you were not ready”. La durada del concert també va ser inusual, un èxtasi que mai acabava. Va arribar l’hora de tornar a casa, caminant des del Pavelló d’esports fins a la part alta del carrer Balmes, creuant la ciutat, suat, amb una sensació estranya dins el cos, havia vist un dels concerts de la meva vida, i ja ho sabia, tot just començava, el meu primer concert va ser el 1979, tampoc en venien tants de concerts a Barcelona, estàvem aprenent-ho tot, érem crios, i va venir El Bruce Springsteen i ens va fer créixer en una nit, després han vingut molts cents de concerts, potser algun miler, i he anat veient al Bruce Springsteen en pràcticament totes les seves gires. Hi he vist molts músics de molts estils diferents, he fet d’aquella passió, la meva feina, entrant i posant-me a primera fila a fer fotos. Però per sempre més, si haig de parlar del millor concert de la meva vida, sempre torna aquella nit de fa 33 anys.

Anuncios