¿EN BLANCO Y NEGRO O EN COLOR?

¿En blanco y negro o en color?

Supongo que, para los que ya tenemos unos años en esto de la fotografía, esta pregunta nos la hemos formulado muchas veces, al menos en el pasado. ¿Cuantos de nosotros cargamos una cámara para blanco y negro y otra para color? Yo no sé al resto, pero al cambiar de cámara, cambiaba de chip. Una foto la hacías en blanco y negro o la hacías en color, pero eso, y aquí está el detalle importante, lo decidías antes.

El paso de la fotografía química a la electrónica lo ha cambiado todo. Disparamos y después podemos decidir si lo vamos a editar en color o monocromo. Muchas veces, el blanco y negro, lo utilizamos para salvar situaciones de luz malas. Pero sea como sea, me pregunto si las nuevas generaciones de fotógrafos, se plantean de antemano que un trabajo vaya a ser en blanco y negro o en color, prescindiendo de los resultados posteriores.

Otro tema es el abuso que se hace de la edición final, dejando imágenes que poco tienen que ver con la realidad y más con la ilustración, pero eso, a cada cual su gusto.
Dona Bangladesh

BRUCE SPRINGSTEEN – BARCELONA 21 D’ABRIL DE 1981

Imagen

Jo sóc un d’ells. Jo si vaig ser-hi. I qui no ho vulgui creure doncs, que no ho cregui. Vaig arribar molt aviat, com gairebé sempre feia, encara faig, quan hi havia concert. No era el primer, davant meu hi havia dues noies. Ens vam intercanviar comentaris respecte a les “xapes” que portàvem enganxades, no recordo quines portava una d’elles, jo segur la del Dylan de color blau, format petit. Però no va donar temps per gaire més, perquè tot d’una van obrir les portes i ens van deixar entrar. Era estrany, faltava molt per què comencés el concert, no érem ni 15-20 persones fent cua. Tant feia, vaig baixar fins a la pista a la carrera, per agafar, com sempre el millor lloc just davant del micro del cantant enganxat a la barrera de seguretat. Primera sorpresa, no hi havia barrera de seguretat, podíem reposar els braços damunt un escenari més baix a un altre que era el principal, mai ho havia vist, tant feia, era al meu lloc. A un costat hi havia un parell de noies que parlaven en anglès, a l’altre un parell de noies i un noi, hi havia més gent, no gaire, no arribàvem a omplir la primera fila, estàvem tots enganxats a l’escenari. No m’hi vaig fixar fins al cap d’una estona, però hi havia gent dalt de l’escenari, remenant, posant i traient. De sobte, tenien els instruments penjats, un es gira i resulta que és el Bruce Springsteen amb tota la banda i amb una rialla, diu alguna cosa pel micro i es posen a tocar, van ser dos-tres temes (tampoc ho recordo). Allò ja va fer que ens quedés la boca oberta per la incredulitat, això què era? Què estava passant? El pavelló ja s’havia omplert una mica més, a la pista ja hi havia més gent, encara no molta. Recordo un espavilat que es va intentar colar a les noies que estaven al meu cantó dret, el noi que anava amb elles va treure un ganivet de muntanya de dimensions considerables i el va dissuadir només d’ensenyar-li. Em tremolaven les cames. Vaig encendre una cigarreta i una de les noies que parlava en anglès que tenia a l’altre cantó me’n va demanar una, li vaig donar, no sabia que es volia liar un porro, quan me’n vaig adonar no vaig tenir suficient anglès per a dir-li que el cigarret que li acabava de donar era un Rex, que era negre, i diguem no el millor del mercat. Mentre el liava li vaig demanar d’on eren, venien d’Estats Units i estaven seguint la gira europea del Springsteen, aleshores aquestes coses encara ens semblaven increïbles, nosaltres vivíem en un país pràcticament del tercer món, pobre econòmica i culturalment, gris i patètic. Els vaig demanar com s’ho feien per poder seguir viatjant (impossible per nosaltres) de pais en pais i pagant l’entrada (que ens va costar una fortuna, 900 pessetes, quan fins aleshores havien costat 600), bé, les noies em van donar a entendre que després anaven als camerinos amb els músics, una altra primera vegada, descobrir groupies i tenir les durant tot un concert suant i cridant al meu costat. Ara podria parlar de com va anar el concert, de la música (que vaig comprar en casset unes setmanes després, a una parada que hi havia de pirates al Mercat de Sant Antoni), de les cançons. Viure aquella nit va ser viure un tsunami, hi va haver tanta energia sortint d’aquell escenari, cançons que mai hauria pensat que podria sentir cantades pel seu propi compositor, una versió del This Land is Your Land de Woody Guthrie que em va fer plorar, i em va semblar que era dels pocs que estava allà i sabia qui era el gran mestre del folk; vam ballar, saltar, cridar, cantar, fins i tot aprofitant que tenia al Bruce Springsteen davant meu vaig tocar la seva telecaster d’un salt, els seus texans. La sensació que et sobrepassava tot va durar tot el concert. Recordo haver pensat “nosaltres em pagat l’entrada, i ell s’ho està passant millor que nosaltres”, també a un que estava a prop meu que va cridar un “dale cañaaaaaa” mentre sonava Point Blank, o que quan tocava cantar a Rosalita gairebé ningú no ho va fer, i el Bruce va dir “oh you were not ready”. La durada del concert també va ser inusual, un èxtasi que mai acabava. Va arribar l’hora de tornar a casa, caminant des del Pavelló d’esports fins a la part alta del carrer Balmes, creuant la ciutat, suat, amb una sensació estranya dins el cos, havia vist un dels concerts de la meva vida, i ja ho sabia, tot just començava, el meu primer concert va ser el 1979, tampoc en venien tants de concerts a Barcelona, estàvem aprenent-ho tot, érem crios, i va venir El Bruce Springsteen i ens va fer créixer en una nit, després han vingut molts cents de concerts, potser algun miler, i he anat veient al Bruce Springsteen en pràcticament totes les seves gires. Hi he vist molts músics de molts estils diferents, he fet d’aquella passió, la meva feina, entrant i posant-me a primera fila a fer fotos. Però per sempre més, si haig de parlar del millor concert de la meva vida, sempre torna aquella nit de fa 33 anys.

Scott Asheton – The Stooges

L’Iggy Pop va ser el meu concert internacional, va ser l’any 1979,
encara vam haver d’esperar uns quants anys, fins al 2004 per poder
veure per aquí a l’Iggy amb els Stooges, des d’aleshores vam poder
gaudir moltes vegades dels seus concerts (jo els vaig poder veure
junts cinc vegades). Primer va marxar el seu germà Ron, i ara ha sigut
el Scott. La maleta dels records cada dia és més plena.

En el dia mundial de la lepra

INDIADe casualitat m’assabento que és el dia mundial de la lepra. No sabia ni
que existia, és el darrer diumenge de cada gener. Vaig passar unes
setmanes anant molt sovint a la leproseria de Pushpa Vihar a Borivili,
Mumbai, ara ja fa uns quants anys. Anava allà a fer fotos, que és el que
m’havien demanat, feia fotos per una ONG, les necessitaven per
aconseguir suport econòmic per aquell projecte, i jo estava encantat de
fer de voluntari. La lepra és una malaltia contagiosa que es cura. I
allà a Pushpa Vihar no tenies la sensació d’estar en una estació de
termini, sinó en una de pas. Un viatge a l’Índia et canvia la manera de
mirar i entendre moltes coses.

Tony Rice

Tony Rice Performs In AngersUna de les notícies que m’ha tocat força en l’àmbit de la música en els
darrers temps, ha sigut la referent al gran guitarra de Bluegrass Tony
Rice. La majoria no el deu conèixer, el Tony Rice es un dels grans
innovadors de l’estil, la seva tècnica per tocar flatpicking, la seva
precisió i velocitat el van convertir en llegenda. Veure’l en concert
era una experiència única, cada vegada que arrencava un solo, el públic
aguantava la respiració per no perdre ni una mil·lésima d’atenció d’un
espectacle increïble.

El Tony Rice va perdre la seva veu fa uns anys, a causa de problemes de
salut, i va haver de deixar de cantar. Ho va acceptar amb resignació i
buscant la part positiva, podria concentrar-se més en la seva guitarra.
Ara fa poc més d’un any per culpa de l’artritis ja no pot tocar la guitarra.
És una notícia terrible, una persona amb un do especial condemnada a no
poder mostrar-el més, ni a gaudir d’ell.

Si fins aquí sembla una història trista i injusta, les conseqüències
encara són pitjors. El gran Tony Rice ja no es pot guanyar la vida, fins
al punt que necessita diners per mantenir-se d’una manera bàsica. Com
pot una societat desprotegit d’aquesta forma a les persones? La
precarietat en la qual viuen la majoria dels músics, en aquest cas
americans provoca escal freds. Sí, no només els músics, però ara parlava
d’aquest cas concret.

Els amics de la família Rice han creat una fundació per recollir diners per ajudar-la
Aquí podeu trobar més informació per si el podeu ajudar amb algúna donació. Sigue leyendo